COMMEMORACIONS I MEMÒRIA. LA FUNCIÓ SOCIAL DE LA HISTORIOGRAFIA

INTRODUCCIÓ

Com a punt de partida per a l'elaboració de l'últim treball de l'assignatura, en relació amb el debat sobre les commemoracions i la funció social de la historiografia, se'ns proposa el fragment d'un text dels estudiosos Cottret i Henneton que, precisament, reflexiona sobre la memòria i les commemoracions com a manifestacions d'aquesta. Tanmateix, per donar resposta, o si més no argumentar, sobre les qüestions plantejades/proposades com a pautes pel desplegament d'aquest exercici, he optat per a treballar, també, el text de Tzvetan Todorov així com l'article de Josefina Cuesta (ambdós dins la bibliografia d'ampliació facilitada en el temari). En tot cas, el text de partida, ens parla sobre la memòria i, concretament, comença explicant-nos com, durant l'última dècada, les societats europees s'han convertit en l'escenari de nombroses commemoracions de fets passats; així doncs, tal i com se'ns demana de fer, intentaré aplegar els arguments a favor o en contra sobre la conveniència d'aquestes commemoracions i intentaré, també, parlar de la funció social de la historiografia, en relació a les problemàtiques que se'n deriven. Així mateix, les reflexions finals de l'exercici intentaran argumentar sobre els criteris amb els quals hauria de respondre una política oficial de commemoracions. Passem doncs, en primer lloc, a exposar els arguments que es despleguen de la lectura de Cottret i Henneton.

SOBRE L'EXPOSICIÓ DE COTTRET I HENNETON COM A PUNT DE PARTIDA PER A CERCAR ELS ARGUMENTS A FAVOR O EN CONTRA SOBRE LA CONVENIÈNCIA DE COMMEMORAR

El text, com ja he indicat, comença parlant-nos de com les societats europees s'han convertit en l'escenari de nombroses commemoracions de fets passats, durant els darrers deu anys. Tinguent en compte aquesta realitat, i per donar resposta al primer plantejament de l'exercici, cal que ens preguntem què poden aportar de bo o dolent, les commemoracions, a la nostra societat. Sabem que -tal i com ens recorden els autors del fragment a estudiar- el fet de commemorar porta inherent el fet d'escollir, doncs, lògicament, no es pot commemorar tot, de la mateixa manera que no es pot recordar tot: cal una selecció. Així doncs, en primer lloc, és necessari parlar del concepte de memòria. Ens expliquen els autors que la memòria vindria a ser una reacció contra l'oblid o el risc d'oblidar. En aquest punt cal aturar-nos i reflexionar, detingudament, sobre les conseqüències de recordar. Tornant al punt esmentat anteriorment, què es recorda? I la pregunta que se'n deriva, per a què es recorda? Quina funció a de tenir la memòria? Penso que, precisament, una de les funcions socials de la historiografia ha de ser plantejar-se aquest tipus de preguntes. Però no únicament des d'aquesta disciplina es reflexiona sobre la memòria, també des de la filosofia, la sociologia i l'antropologia. Fixem-nos, com des dels anys 70, els historiadors, ens explica Josefina Cuesta, distingeixen entre la Història, com a saber científic i rigorós, i la memòria, com a construcció social del record. I aquesta memòria, com a construcció social, implica tot un seguit de perills: el seu caràcter limitat i selectiu, l'erosió del record pel pas del temps, l'acció del present sobre el passat, l'existència de diferents tipus de memòria com la individual, la social, la popular... I no oblidem que tan el silenci com l'oblit poden formar part d'aquesta memòria. Tinguent en compte tots aquests factors, queda evident la necessitat d'una memòria també com a objecte mateix d'estudi. Tots aquests factors són essencials de tenir en compte abans de començar a parlar de les commemoracions. Centrem-nos, ara, en elles.

Davant la percepció del pas del temps, “la civilisation de la vitesse qui nous emporte dans une course sans cesse plus rapide et parait, comme un torrent, balayer sur son passage les reperes qui semblaent le plus solides”, una resposta per part de la societat seria la recerca de referències tangibles; de tal manera que, utilitzant el “caràcter cíclic” del temps i recuperant una data i un lloc, es pot fer reviure un fet a partir de la seva commemoració. Entendríem per commemoració, la institucionalització d'aquesta junt amb el reconeixement d'un “lieux de memoirie”, un doble joc de present i passat. Per tant, una commemoració seria una manifestació de la memòria; però, molt important, una manifestació de la memòria més que de la història. Una manifestació de la memòria contra l'oblid, però, compte: la commemoració d'uns fets en concret, també pot comportar (i de fet comporta des del moments en què s'està seleccionant) el silenci, l'ocultació o la usurpació. Aquests serien alguns dels arguments en contra. D'altra banda, com a aspectes positius (i sóc conscient que en aquest punt opino personalment), tindríem el record. Però, què activa la rememoració d'un fet? Com a pregunta i com a resposta a la pregunta entraria en joc el paper social de la historiografia. Penso que és molt rellevant tenir en compte quins detonants activen una memòria o altre: canvis polítics, transicions polítiques, reivindicació d'identitats davant d'un món cada cop més globalitzat, el perill de què fets traumàtics caiguin en l'oblid... Com veiem, donar resposta a la conveniència o no de les commemoracions ens porta a un estudi ampli i complex.

Dins una commemoració podem trobar tres besants: una historiogràfica, una monumental i, finalment, la cerimonial; de tal manera que, el fet de commemorar esdevé una pràctica ritual i cultural. Tanmateix, ens segueixen explicant els autors, dins el mateix acte cerimonial, podem veure-hi reflectida una transferència de la sacralitat religiosa dins l'àmbit cívic, d'aquí la besant antropològica també del seu estudi. D'altra banda, les commemoracions poden esdevenir un mitjà d'identitat, tan a nivell nacional, com a nivell de reivindicació de grups minoritaris o comunitats concretes. Tornant a l'article de Cuesta, amb el concepte de memòria enllacem amb els conceptes de commemoració, identitat i patrimoni, conceptes que, en principi, semblarien positius per a la societat. Durant les últimes dècades, segueix Cuesta, hi ha hagut una febre per a l'activitat de memorialització, museització i salvaguarda; tots els països, ens diu, tenen raons per remuntar el passat, però no tot el passat per igual. No oblidem, tal i com ja s'ha explicat, quines poden ser les amenaces de la memòria, sense entrar en casos concrets ben coneguts de la història del segle XX: l'oblid, la violència, l'exili. Tornant al text de Cottret i Henneton -i insistint, de nou, amb el que acabem d'exposar- els autors ens segueixen explicant que una commemoració no existeix per sí mateixa. Cal una elecció o un conjunt d'opcions conscients. Citant, també, a Pierre Nora “l'hisoire propose, mais le présent dispose”. Les commemoracions, ens expliquen, contribueixen a definir les identitats i les legitimitats polítiques, però no per això resten de tensions i conflictes.

Un cop exposats tots els aspectes sobre els qual penso que és necessari de tenir en compte per a argumentar sobre la conveniència o no de les commemoracions i la funció social de la historiografia, passarem a concloure les reflexions que se'n deriven. La historiografia ens proporcionarà l'estudi de la memòria, no només del fet que es vol recordar, sinó de tota la trajectòria de la rememoració fins, donat el cas, la seva commemoració. Per tant, serà la historiografia la que ens ajudarà a ser el màxim objectius sobre la veracitat del fet que es vol rememorar i ens ajudarà a destriar què és història del que s'ha anat afegint durant el pas del temps: mitificació, oblid, reivindicació, abús de la memòria... Tanmateix, la historiografia ambé ens pot ajudar, junt amb altres disciplines com la sociologia o la filosofia, a saber veure la intencionalitat d'una commemoració. Sobre aquest aspecte, i ja per acabar amb aquesta part de l'exercici, em centraré amb els arguments de Todorov que, personalment, m'han semblat molt suggerents.

Todorov ens diu que s'ha de distingir entre la recuperació del passat (que com hem vist és selectiu i també pot ser parcial) i la seva utilització. Quin paper ha de desenvolupar el passat dins el present? Adaptem doncs la pregunta, quin paper han de desenvolupar, doncs, les commemoracions en el sí de la nostra societat? Tornem a Todorov. Ens diu “¿existe un modo para distinguir de antemano los buenos y los malos usos del pasado? (...) ¿cómo definir los criterios que nos permitan hacer una buena selección? ¿O tenemos que afirmar que tales cuestiones no pueden recibir una respuesta racional, debiendo contentarnos con suspirar por la desaparición de una tradición colectiva que nos somete y que se encarga de seleccionar unos hechos y rechazar otros, y resignándonos por consiguiente a la infinita diversidad de los casos particulares? Una manera -que practicamos cotidianamente- de distinguir los buenos usos de los abusos consiste en preguntarnos sobre sus resultados y sopesar el bien y el mal de los actos que se pretenden fundados sobre la memoria del pasado prefiriendo, por ejemplo, la paz a la guerra. Pero también se puede, y es la hipótesis que yo quisiera explorar ahora, fundar la crítica de los usos de la memoria en una distinción entre diversas formas de reminiscencia. El acontencimiento recuperado puede ser leído de manera literal o de manera ejemplar. (...) La memoria literal, sobre todo si es llevada al extremo, es portadora de riesgos, mientras que la memoria ejemplar es potencialmente liberadora. Cualquier lección no es, por supuesto, buena; sin embargo todas ellas pueden ser evaluada con ayuda de los criterios universales y racionales que sostienen el diálogo entre personas, lo que no es el caso de los recuerdos literales. (...) El uso literal, que convierte en insuperable el viejo acontecimiento, desemboca a fin de cuentas en el sometimiento del presente al pasado. El uso ejemplar, por el contrario, permite utilizar el pasado con vista al presente, aprovechar las lecciones de las injusticias sufridas para luchar contra las que se producen hoy dia, y separarse del yo para ir hacia el otro. Una proposta, penso, molt interessant. Apliquem, doncs, aquestes reflexions a la conveniència, o no, de les commemoracions. Sabem que, no com a tals, les commemoracions han de ser justes, per exemple, recordem les commemoracions del nacionalsocialisme. Hem vist que tota commemoració pot implicar uns rics. Sobre aquest aspecte, Todorov ens planteja una possible via a partir de la qual preguntar-se per a què pot servir la memòria i amb quina finalitat. Hi ha qui refusa la memòria exemplar degut a que els fets són singulars i, certament, inigualables. Però, ens explica l'autor, para que la colectividad pueda sacar provecho de la experiencia individual, debe reconocer lo que ésta pude tener en común con otras. Un exemple molt clar seria citar l'Holocaust i la comparació amb altres episodis terribles de la història dels segle XX. cercant com a nexe comú els Drets Humans.

Fins aquí, he exposat la necessitat d'un ús social de la historiografia per a saber destriar el què és història del que s'entén per memòria, en general i, concretament, en el cas de les commemoracions. Hem exposat, també, alguns arguments a favor i encontra respecte la conveniència de commemorar, sobre el quals puc dir que, si es decideix commemorar un fet, cal, per damunt de tot, prudència, és a dir, ser conscient que el què s'està rememorant és la memòria i que des del moment en que es commemora un fet, se n'estan deixant de banda altres. Ara bé, ens faltaria veure, encara, la finalitat pedagògica de les commemoracions: l'educació de la societat i el coneixement del passat per entendre el món en el qual vivim. Però, de nou, ens trobarem amb el mateix problema. Què commemorem? Qui decideix què commemorar? O, com insisteix Todorov, quin ús li podem donar a la memòria? Donem lloc a l'última part de l'exercici.

REFLEXIONS FINALS: A QUINS CRITERIS HAURIA DE RESPONDRE UNA POLÍTICA DE COMMEMORACIONS

Explica Todorov, “la memoria se articula con otros principios rectores, la voluntad, el consentimiento, el razonamiento, la creación, la libertad. Queda finalmente claro que, en las sociedades occidentales, la memoria no ocupa, por regla general, una posición dominante. ¿Qué decir entonces de la esfera de la conductas pública, éticas y políticas? Ja he comentat que em sembla interessant la proposta d'una memòria exemplar com a criteri per a respondre a una política de commemoracions. Però, es clar, s'ha d'entendre que, tanmateix, la diversitat d'opinions i el debat hi serà present, al respecte. Pregunta: ha de tenir una finalitat la commemoració més enllà del record? Ja hem vist la dificultat i complexitat que això suposa, només des del moment en què, pel sol fet de commemorar, s'està seleccionat un fet o part d'un fet. Difícil, doncs, cercar uns criteris susceptibles de consens. Precisament, per aquest motiu, penso que és tan rellevant la funció social de la historiografia. Si es commemora un fet en concret, la historiografia el podrà contextualitzar, si es rememora un fet en concret, la historiografia podrà recordar el fet mateix distingint-lo de la càrrega de construcció que porta implícita la memòria. En reum, la historiografia podrà donar a conèixer amb el màxim rigor possible el fet que es vol commemorar, despullant-lo de tota la càrrega sentimental que la memòria pot haver anant sumant. En aquest punt, podem enllaçar amb els criteris pedagògics d'una política de commemoració que tinguin per finalitat nodrir a la societat d'un major coneixement de si mateixa i de les seva diversitat així com del seu propi passat. Però, de nou, ens topem amb la mateixa dificultat: la selecció. Calen uns criteris, certament, però quins seran aquests criteris. Todorov ho tindria molt clar: la memòria (per extensió també les commemoracions) al servei de la justícia.

servido por Mònica sin comentarios compártelo