COMENTARI DELS TRES TEXTOS PROPOSATS EN L’ASSIGNATURA DE TENDÈNCIES HISTORIGRÀFIQUES II, EN RELACIÓ A LA PREGUNTA “CÓM PENSAR LA HISTÒRIA”

Certament, ens trobem davant de tres textos que ens proposen qüestions molt interessants en relació a un possible tema sobre “Cóm pensar la Història”¹; per aquest motiu, em sembla que són molt encertats com a introducció a l’assignatura i com a avaluació inicial a fi de començar a reflexionar sobre algunes de les dificultats que suposa l’estudi de la Història. Anem a veure, doncs, alguns dels pros i contres que poden despertar aquests tres fragments.

En primer lloc, el text de M. Salrach comença citant a E.H. Carr, el qual ens adverteix del perill de transformar-nos en jutges si intentem aproximar-nos als fets històrics. Penso que ens proposa una idea molt raonable, donat que el paper de l’historiador –tal i com segueix el text- ha de ser entendre els fets passats i no condemnar-los. Tot i així, no comparteixo la idea que les interpretacions sempre portin inherents judicis morals. Penso que les interpretacions poden respondre a una reflexió meditada a partir de la raó, al marge de les qüestions morals. Tot seguit, Salrach segueix explicant que cal marcar la distància amb el passat -aspecte que em sembla de sentit comú- i segueix explicant que un historiador no serà bo en la seva professió si no assumeix que una distància total amb el passat és impossible. Crec que ens serà molt fàcil entendre aquest aspecte –almenys per a mi- si extrapolem aquesta reflexió als terribles episodis del segle XX. En aquest sentit, dono la raó a Salrach, no sempre ens podrem mostrar insensibles al dolor humà, tot i parlar-ne en passat.

Però seguim amb el segon text d’E. Manzano. Aquest autor ens explica que pensar històricament equival a pensar en els homes i les dones del passat immersos en processos de canvi dels quals avui en som hereus. Aturem-nos en el primer punt. Penso que, pensar el passat dels homes i de les dones, conjutament, pot conduïr a un error, doncs en temps passats la realitat dels homes i de les dones no era la mateixa, com tampoc ho era la seva posició dins el món. Sobre aquest aspecte, la afirmació de Manzano al parlar sobre homes i dones, potser pretén, precisament, marcar aquesta diferència, tot i així, m’ha semblat necessari de remarcar. Dit això, passem a comentar el segon punt. Fixem-nos com Manzano ens parla que som fills d’un procés de canvi. En relació a aquest canvi, crec que Manzano té raó, però personalment aniria més enllà i parlaria, no únicament d’un procés de canvi, sinó també d’aquells possibles processos –o “no processos”- de permanència. Amb tot, el text acaba apuntant sobre la dificultat de no sentir-nos reflectits amb les accions dels nostres ancestres, ja que només així serem capaços de pensar històricament. Aquesta reflexió em sembla que és molt interessat i, certament, necessària si volem apropar-nos al passat amb objectivitat sense deixar-nos guiar per sentiments o –i pensant en una Història, encara, molt propera- per ressentiments.

En tercer i últim lloc, se’ns proposa un text d’E. Ucelay-Da Cal que gira en torn al problema de la “incertesa” de coneixement davant els fets passats. El paràgraf en sí ens parla sobre les dificultats amb les quals un historiador d’avui es trobarà al intentar aproximar-se a la realitat del passat. Sobre aquest fragment, penso que, el què ens tindria que interessar, més que si es pot, o no, aconseguir conèixer els veritables fets passats -ja que cadascú en tindrà la seva respectiva opinió- és el “cóm pot” l’historiador, avui, apropar-se i intentar entendre el passat.

Fins aquí, doncs, el comentari d’aquests tres fragments.

servido por Mònica sin comentarios compártelo