COMMEMORACIONS I MEMÒRIA. LA FUNCIÓ SOCIAL DE LA HISTORIOGRAFIA

INTRODUCCIÓ

Com a punt de partida per a l'elaboració de l'últim treball de l'assignatura, en relació amb el debat sobre les commemoracions i la funció social de la historiografia, se'ns proposa el fragment d'un text dels estudiosos Cottret i Henneton que, precisament, reflexiona sobre la memòria i les commemoracions com a manifestacions d'aquesta. Tanmateix, per donar resposta, o si més no argumentar, sobre les qüestions plantejades/proposades com a pautes pel desplegament d'aquest exercici, he optat per a treballar, també, el text de Tzvetan Todorov així com l'article de Josefina Cuesta (ambdós dins la bibliografia d'ampliació facilitada en el temari). En tot cas, el text de partida, ens parla sobre la memòria i, concretament, comença explicant-nos com, durant l'última dècada, les societats europees s'han convertit en l'escenari de nombroses commemoracions de fets passats; així doncs, tal i com se'ns demana de fer, intentaré aplegar els arguments a favor o en contra sobre la conveniència d'aquestes commemoracions i intentaré, també, parlar de la funció social de la historiografia, en relació a les problemàtiques que se'n deriven. Així mateix, les reflexions finals de l'exercici intentaran argumentar sobre els criteris amb els quals hauria de respondre una política oficial de commemoracions. Passem doncs, en primer lloc, a exposar els arguments que es despleguen de la lectura de Cottret i Henneton.

SOBRE L'EXPOSICIÓ DE COTTRET I HENNETON COM A PUNT DE PARTIDA PER A CERCAR ELS ARGUMENTS A FAVOR O EN CONTRA SOBRE LA CONVENIÈNCIA DE COMMEMORAR

El text, com ja he indicat, comença parlant-nos de com les societats europees s'han convertit en l'escenari de nombroses commemoracions de fets passats, durant els darrers deu anys. Tinguent en compte aquesta realitat, i per donar resposta al primer plantejament de l'exercici, cal que ens preguntem què poden aportar de bo o dolent, les commemoracions, a la nostra societat. Sabem que -tal i com ens recorden els autors del fragment a estudiar- el fet de commemorar porta inherent el fet d'escollir, doncs, lògicament, no es pot commemorar tot, de la mateixa manera que no es pot recordar tot: cal una selecció. Així doncs, en primer lloc, és necessari parlar del concepte de memòria. Ens expliquen els autors que la memòria vindria a ser una reacció contra l'oblid o el risc d'oblidar. En aquest punt cal aturar-nos i reflexionar, detingudament, sobre les conseqüències de recordar. Tornant al punt esmentat anteriorment, què es recorda? I la pregunta que se'n deriva, per a què es recorda? Quina funció a de tenir la memòria? Penso que, precisament, una de les funcions socials de la historiografia ha de ser plantejar-se aquest tipus de preguntes. Però no únicament des d'aquesta disciplina es reflexiona sobre la memòria, també des de la filosofia, la sociologia i l'antropologia. Fixem-nos, com des dels anys 70, els historiadors, ens explica Josefina Cuesta, distingeixen entre la Història, com a saber científic i rigorós, i la memòria, com a construcció social del record. I aquesta memòria, com a construcció social, implica tot un seguit de perills: el seu caràcter limitat i selectiu, l'erosió del record pel pas del temps, l'acció del present sobre el passat, l'existència de diferents tipus de memòria com la individual, la social, la popular... I no oblidem que tan el silenci com l'oblit poden formar part d'aquesta memòria. Tinguent en compte tots aquests factors, queda evident la necessitat d'una memòria també com a objecte mateix d'estudi. Tots aquests factors són essencials de tenir en compte abans de començar a parlar de les commemoracions. Centrem-nos, ara, en elles.

Davant la percepció del pas del temps, “la civilisation de la vitesse qui nous emporte dans une course sans cesse plus rapide et parait, comme un torrent, balayer sur son passage les reperes qui semblaent le plus solides”, una resposta per part de la societat seria la recerca de referències tangibles; de tal manera que, utilitzant el “caràcter cíclic” del temps i recuperant una data i un lloc, es pot fer reviure un fet a partir de la seva commemoració. Entendríem per commemoració, la institucionalització d'aquesta junt amb el reconeixement d'un “lieux de memoirie”, un doble joc de present i passat. Per tant, una commemoració seria una manifestació de la memòria; però, molt important, una manifestació de la memòria més que de la història. Una manifestació de la memòria contra l'oblid, però, compte: la commemoració d'uns fets en concret, també pot comportar (i de fet comporta des del moments en què s'està seleccionant) el silenci, l'ocultació o la usurpació. Aquests serien alguns dels arguments en contra. D'altra banda, com a aspectes positius (i sóc conscient que en aquest punt opino personalment), tindríem el record. Però, què activa la rememoració d'un fet? Com a pregunta i com a resposta a la pregunta entraria en joc el paper social de la historiografia. Penso que és molt rellevant tenir en compte quins detonants activen una memòria o altre: canvis polítics, transicions polítiques, reivindicació d'identitats davant d'un món cada cop més globalitzat, el perill de què fets traumàtics caiguin en l'oblid... Com veiem, donar resposta a la conveniència o no de les commemoracions ens porta a un estudi ampli i complex.

Dins una commemoració podem trobar tres besants: una historiogràfica, una monumental i, finalment, la cerimonial; de tal manera que, el fet de commemorar esdevé una pràctica ritual i cultural. Tanmateix, ens segueixen explicant els autors, dins el mateix acte cerimonial, podem veure-hi reflectida una transferència de la sacralitat religiosa dins l'àmbit cívic, d'aquí la besant antropològica també del seu estudi. D'altra banda, les commemoracions poden esdevenir un mitjà d'identitat, tan a nivell nacional, com a nivell de reivindicació de grups minoritaris o comunitats concretes. Tornant a l'article de Cuesta, amb el concepte de memòria enllacem amb els conceptes de commemoració, identitat i patrimoni, conceptes que, en principi, semblarien positius per a la societat. Durant les últimes dècades, segueix Cuesta, hi ha hagut una febre per a l'activitat de memorialització, museització i salvaguarda; tots els països, ens diu, tenen raons per remuntar el passat, però no tot el passat per igual. No oblidem, tal i com ja s'ha explicat, quines poden ser les amenaces de la memòria, sense entrar en casos concrets ben coneguts de la història del segle XX: l'oblid, la violència, l'exili. Tornant al text de Cottret i Henneton -i insistint, de nou, amb el que acabem d'exposar- els autors ens segueixen explicant que una commemoració no existeix per sí mateixa. Cal una elecció o un conjunt d'opcions conscients. Citant, també, a Pierre Nora “l'hisoire propose, mais le présent dispose”. Les commemoracions, ens expliquen, contribueixen a definir les identitats i les legitimitats polítiques, però no per això resten de tensions i conflictes.

Un cop exposats tots els aspectes sobre els qual penso que és necessari de tenir en compte per a argumentar sobre la conveniència o no de les commemoracions i la funció social de la historiografia, passarem a concloure les reflexions que se'n deriven. La historiografia ens proporcionarà l'estudi de la memòria, no només del fet que es vol recordar, sinó de tota la trajectòria de la rememoració fins, donat el cas, la seva commemoració. Per tant, serà la historiografia la que ens ajudarà a ser el màxim objectius sobre la veracitat del fet que es vol rememorar i ens ajudarà a destriar què és història del que s'ha anat afegint durant el pas del temps: mitificació, oblid, reivindicació, abús de la memòria... Tanmateix, la historiografia ambé ens pot ajudar, junt amb altres disciplines com la sociologia o la filosofia, a saber veure la intencionalitat d'una commemoració. Sobre aquest aspecte, i ja per acabar amb aquesta part de l'exercici, em centraré amb els arguments de Todorov que, personalment, m'han semblat molt suggerents.

Todorov ens diu que s'ha de distingir entre la recuperació del passat (que com hem vist és selectiu i també pot ser parcial) i la seva utilització. Quin paper ha de desenvolupar el passat dins el present? Adaptem doncs la pregunta, quin paper han de desenvolupar, doncs, les commemoracions en el sí de la nostra societat? Tornem a Todorov. Ens diu “¿existe un modo para distinguir de antemano los buenos y los malos usos del pasado? (...) ¿cómo definir los criterios que nos permitan hacer una buena selección? ¿O tenemos que afirmar que tales cuestiones no pueden recibir una respuesta racional, debiendo contentarnos con suspirar por la desaparición de una tradición colectiva que nos somete y que se encarga de seleccionar unos hechos y rechazar otros, y resignándonos por consiguiente a la infinita diversidad de los casos particulares? Una manera -que practicamos cotidianamente- de distinguir los buenos usos de los abusos consiste en preguntarnos sobre sus resultados y sopesar el bien y el mal de los actos que se pretenden fundados sobre la memoria del pasado prefiriendo, por ejemplo, la paz a la guerra. Pero también se puede, y es la hipótesis que yo quisiera explorar ahora, fundar la crítica de los usos de la memoria en una distinción entre diversas formas de reminiscencia. El acontencimiento recuperado puede ser leído de manera literal o de manera ejemplar. (...) La memoria literal, sobre todo si es llevada al extremo, es portadora de riesgos, mientras que la memoria ejemplar es potencialmente liberadora. Cualquier lección no es, por supuesto, buena; sin embargo todas ellas pueden ser evaluada con ayuda de los criterios universales y racionales que sostienen el diálogo entre personas, lo que no es el caso de los recuerdos literales. (...) El uso literal, que convierte en insuperable el viejo acontecimiento, desemboca a fin de cuentas en el sometimiento del presente al pasado. El uso ejemplar, por el contrario, permite utilizar el pasado con vista al presente, aprovechar las lecciones de las injusticias sufridas para luchar contra las que se producen hoy dia, y separarse del yo para ir hacia el otro. Una proposta, penso, molt interessant. Apliquem, doncs, aquestes reflexions a la conveniència, o no, de les commemoracions. Sabem que, no com a tals, les commemoracions han de ser justes, per exemple, recordem les commemoracions del nacionalsocialisme. Hem vist que tota commemoració pot implicar uns rics. Sobre aquest aspecte, Todorov ens planteja una possible via a partir de la qual preguntar-se per a què pot servir la memòria i amb quina finalitat. Hi ha qui refusa la memòria exemplar degut a que els fets són singulars i, certament, inigualables. Però, ens explica l'autor, para que la colectividad pueda sacar provecho de la experiencia individual, debe reconocer lo que ésta pude tener en común con otras. Un exemple molt clar seria citar l'Holocaust i la comparació amb altres episodis terribles de la història dels segle XX. cercant com a nexe comú els Drets Humans.

Fins aquí, he exposat la necessitat d'un ús social de la historiografia per a saber destriar el què és història del que s'entén per memòria, en general i, concretament, en el cas de les commemoracions. Hem exposat, també, alguns arguments a favor i encontra respecte la conveniència de commemorar, sobre el quals puc dir que, si es decideix commemorar un fet, cal, per damunt de tot, prudència, és a dir, ser conscient que el què s'està rememorant és la memòria i que des del moment en que es commemora un fet, se n'estan deixant de banda altres. Ara bé, ens faltaria veure, encara, la finalitat pedagògica de les commemoracions: l'educació de la societat i el coneixement del passat per entendre el món en el qual vivim. Però, de nou, ens trobarem amb el mateix problema. Què commemorem? Qui decideix què commemorar? O, com insisteix Todorov, quin ús li podem donar a la memòria? Donem lloc a l'última part de l'exercici.

REFLEXIONS FINALS: A QUINS CRITERIS HAURIA DE RESPONDRE UNA POLÍTICA DE COMMEMORACIONS

Explica Todorov, “la memoria se articula con otros principios rectores, la voluntad, el consentimiento, el razonamiento, la creación, la libertad. Queda finalmente claro que, en las sociedades occidentales, la memoria no ocupa, por regla general, una posición dominante. ¿Qué decir entonces de la esfera de la conductas pública, éticas y políticas? Ja he comentat que em sembla interessant la proposta d'una memòria exemplar com a criteri per a respondre a una política de commemoracions. Però, es clar, s'ha d'entendre que, tanmateix, la diversitat d'opinions i el debat hi serà present, al respecte. Pregunta: ha de tenir una finalitat la commemoració més enllà del record? Ja hem vist la dificultat i complexitat que això suposa, només des del moment en què, pel sol fet de commemorar, s'està seleccionat un fet o part d'un fet. Difícil, doncs, cercar uns criteris susceptibles de consens. Precisament, per aquest motiu, penso que és tan rellevant la funció social de la historiografia. Si es commemora un fet en concret, la historiografia el podrà contextualitzar, si es rememora un fet en concret, la historiografia podrà recordar el fet mateix distingint-lo de la càrrega de construcció que porta implícita la memòria. En reum, la historiografia podrà donar a conèixer amb el màxim rigor possible el fet que es vol commemorar, despullant-lo de tota la càrrega sentimental que la memòria pot haver anant sumant. En aquest punt, podem enllaçar amb els criteris pedagògics d'una política de commemoració que tinguin per finalitat nodrir a la societat d'un major coneixement de si mateixa i de les seva diversitat així com del seu propi passat. Però, de nou, ens topem amb la mateixa dificultat: la selecció. Calen uns criteris, certament, però quins seran aquests criteris. Todorov ho tindria molt clar: la memòria (per extensió també les commemoracions) al servei de la justícia.

servido por Mònica sin comentarios compártelo

LES CONSQÜÈNCIES PER A LA HISTÒRIA SOCIAL DEL NOU IMAGINARI RESPECTE LA NOCIÓ DE SOCIETAT I LES POSSIBLES ALTERNATIVES QUE SE'N DERIVEN

SEGON TREBALL DE L'ASSIGNATURA TENDÈNCIES HISTORIOGRÀFIQUES II: EL POSTMODERNISME

En el text a comentar¹, Cabrera i Santana ens expliquen, a partir de les cites de diferents autors, com el concepte de societat, dins la genealogia de la història “del social”, s'ha començat a entendre no com una realitat natural, sinó com una forma de concebre la realitat pròpia de la societat occidental moderna. Ens diuen els autors citant a Keith M. Baker, la societat és una invenció, no un descobriment i, seguint amb les cites de Baker, lo cual no significa negar que exista una interdependencia entre los seres humanos, sino tan sólo afirmar que “existen muchas formas posibles en que esta interdependencia podría ser construida”. Aquest seria, a grans trets, el plantejament del fragment proposat extret d'un apartat que, precisament, porta per títol Una genealogia de lo social.

En aquest punt, per donar resposta a les preguntes plantejades sobre el significat d'aquesta crítica per a la història social, així com les alternatives que plantegen els autors que fan aquestes crítiques, en primer lloc faré un breu repàs de l'article proposat de Spiegel, on l'autora ens exposa², a partir de la lectura de Una línea torcida de Geoff Eley, la necessitat de replantejar la relació entre la història social i la historia cultural. Per una banda, a partir de la dèdada dels 80 van aparèixer tot un seguit d'alternatives a la historia social com eren la història cultural, les aportacions des del feminisme, el pensament de l'obra de Focault així com d'altres estímuls com la historia de les mentalitats... així doncs, s'anava obrint camí el postmodernisme on sovint quedaria difosa la diferència entre l'anàlisi cultural i el gir lingüístic. D'altra banda, Spiegel ens explica, com, en part -i a pesar d'alguns dubtes- té el desig³ -en aquest punt compartit amb Eley- d'aconseguir una historiografia que reconegui, al mateix temps, el social i el paper mediador del llenguatge i la cultura.

D'altra banda, l'article de Cabrera i Santana tracta de les implicacions que ha tingut la recent historia del social per a la historia social. Com s'ha vist amb el fragment proposat per aquest comentari, precisament el que posa de manifest aquesta recent historia és com la noció de societat és un dels resultats d'una nova concepció moderna del món, un nou imaginari. Per tant, la noció d'imaginari prendrà força en aquest nou plantejament ja que té a veure amb l'objectivització de la realitat humana.⁴ Si la noció de societat és una construcció, llavors s'esdevé que l'esfera material i econòmica de la interacció humana no constitueix una estructura objectiva i el concepte de causalitat social es veu ineficaç com a eina d'anàlisis històric. Però el concepte de societat tindrà que seguir utilitzant-se, ens expliquen Cabrera i Santana, per fer intel·ligibles i analitzar els processos històrics però com un element constitutiu més d'aquests processos i no com quelcom natural. Veiem exposades, doncs, les implicacions que aquesta nova interpretació del social té respecte a la historia social.

En aquest punt, Cabrera i Santana segueixen explicant-nos com l'actual crisi teòrica del social està provocant reaccions. Alguns historiadors s'han aixecat per defensar la vigència del concepte de causalitat social. D'altres reaccions, en canvi, han tendit a reivindicar el retorn al concepte d'individu o subjecte natural. Esdevé, així, el problema teòric central d'individu i societat. Segons els autors, s'hauria d'adoptar una nova perspectiva teòrica que donés atenció a la influència de la mediació activa que categories com les d'individu i societat han tingut en la configuració de les relacions e institucions humanes. Per tant -i tenint en compte les consideracions que han anat sorgint a partir de la lectura dels dos articles- hi haurà o no hi haurà necessitat d'escollir?

servido por Mònica sin comentarios compártelo

LES POLÈMIQUES EN TORN AL GÈNERE BIOGRÀFIC

Com a biografia per a treballar les polèmiques que giren en torn a aquest gènere, he escollit la vida de Ramon Llull¹ escrita pel medievalista Anthony Bonner, que consisteix en un tom no massa extens, derivat d'una anterior obra escrita conjuntament amb Lola Badia. A pesar de tractar-se d'un volum breu, resumir a continuació la trajectòria de Llull amb poques línies, no resulta fàcil, doncs, és ben sabut que va tenir una vida molt activa seguint la "inspiració divina" de fer arribar "la veritable fe" als infidels. Per tant, el que exposaré, tot seguit, serà una mena de ressenya on mostraré com Bonner ha estructurat el volum i -tal i com se'ns demana de fer- intentaré mostrar, també, com ha enfocat, de manera general, la biografia posant en relació alguns dels seus paràgrafs amb les cites proposades d'Isabel Burdiel².

En primer lloc, en el prefaci, el mateix autor ens explica que sempre ha estat convençut que no hi ha millor introducció a l'empresa grandiosa de Ramon Llull que l'anomenada Vida coetània que ell va dictar a "certs religiosos i amics seus", a París, quan tenia prop de 80 anys. I, certament, la biografia que ens ocupa esta basada, en bona part, en aquesta obra ja que Bonner considera que la seva vericitat, en aquells principals aspectes, es pot confirmar documentalment; fet que mostra, penso, la seva intenció d'oferir una biografia seriosa que s'aproximi amb el màxim de rigor a la vida de Llull. D'altra banda, també considera la Vida coetània una bona introducció a la metodologia missionera i al pensament lul·lià. Ens diu Bonner, el que he fet és prendre'n una sèrie d'extractes, rodejats de coses que sabem d'altres fonts, de descripcions de l'ambient històric i intel·lectual en el qual el beat va desenvolupar la seva empresa, i d'explicacions de coses que ja no són tan clares per a un lector de finals del segle XX com ho eren per a un de principi del segle XIV. Interessants aquestes línies per a la intenció d'aquest treball. Bonner ens explicarà, doncs, la vida i obra de Llull seguint, tanmateix, la Vida coetània, però amb aquelles puntualitzacions, explicacions i sovint, també, amb prudents i raonables interpretacions.

La biografia s'estructura, en primer lloc -i com ja he indicat- amb un prefaci, per, tot seguit, organitzar-se en dos blocs. El primer de tots dos porta per títol La vida i compta amb quatre capítols: Conversió i preparació, Il·luminació i primera etapa de l'Art, Segona etapa de l'Art i primeres missions, i, finalment, Els darrers vint anys. D'altra banda, el segon bloc, molt més breu que el primer, porta per únic títol La projecció posterior. A continuació, acompanya a la biografia una cronologia de la vida i obra de l'autor en contextualització amb d'altres fets de l'època, tan polítics com culturals.

El primer capítol comença a Mallorca, quan Llull tenia 30 anys. Se'ns explica que una nit estava assegut al costat del llit mentre escrivia un poema d'amor a una dona que no era la seva esposa; en aquell moment se li va aparèixer Déu Jesucrist i va sentir por. Aquesta aparició es va repetir fins que va entendre que tenia que deixar la seva família i posició per dedicar-se, en primer lloc, a convertir els infidels; en segon lloc, a escriure el millor llibre del món contra els errors del infidels; i, en tercer i últim lloc, a intentar convèncer el papa, els reis i els prínceps de fundar monestirs per a la formació de missioners. Tres intencions, doncs, que anirien dirigides a la conversió dels musulmans. En aquest punt, Bonner ubica Llull³ dins el context semi-colonial de l'illa i també el contextualitza dins un sentit geopolític més ample, Mallorca es trobava en un punt neuràlgic d'intercanvi mercantil entre l'Àfrica del Nord i Europa⁴. Per tant, segueix explicant-nos l'autor, és natural que dins d'una cultura de frontera com era la de la seva illa al segle XIII, Llull veiés el problema de la conversió dels musulmans com el principal problema espiritual del seu temps. I, molt interessant aquest punt, ens diu Benner: o almenys així ens pareix des de la saviesa fàcil de la posteritat; però a Llull mateix li devia semblar tot menys que natural. El que es proposava era un projecte immens, per al qual la seva formació cortesana, de xicot de bona família, no li proporcionava cap tipus de preparació⁵. Podríem, potser, establir la relació amb la primera qüestió "Individu i societat". Llull tenia una vida confortable, una bona posició, estava casat, tenia un fill i una filla. Però tot i així, en un moment de la seva vida quelcom el crida a emprendre una nova trajectòria abandonant tot el viscut anteriorment. Bonner ens fa una amplia contextualització de la situació de Mallorca, però ens adverteix de caure en l'aposteriorisme. Així doncs, té relació o no té relació la cosmovisió que Llull tenia del món en el seu despertar? Podem cercar en el context històric, cultural i espiritual d'aquell moment la raó de ser del seu canvi de vida? L'autor posa el context sobre la taula, però no ens deixa d'advertir com quelcom tan obvi per a nosaltres, per a Llull "home" no deixava de sortir-se de tot el comú. Per tant, Bonner, en aquest punt, fuig d'una pretesa relació de causa-efecte, aspecte que ens ha portat a avançar-nos i enllaçar amb el quart fragment "Vides coherents?".

Però continuant amb el capítol, l'autor ens segueix explicant com Llull va intentar dur una vida seguint el model de sant Francesc i durant nou anys es va dedicar a formar-se per a poder dur a terme els seus objectius. Va aprendre llatí, tot i que preferiria escriure en català i que les obres li fossin traduïdes; i aprendria, també, àrab per veu d'un esclau comprat a Mallorca. Però la seva formació va anar més enllà, tal i com es mostra a través de les seves obres. Fins aquí, aquest seria a grans trets el resum del primer capítol. No seguiré resseguint l'obra perquè no ens portaria massa enlloc, m'estendria més del necessari i no em podria centrar en els punts sobre els quals cal reflexionar. Tornem, això sí, a parlar de la seva producció literària. Al llarg de la biografia, l'autor anirà posant en relació aquesta producció amb el moment en el qual va ser escrita. Sobre el segon fragment "Significat dels fets històrics i intencions dels individus" em quedo amb les següents línies: el conocimiento que un individuo tiene de sus propósitos, el significado que atribuye a su vida y a su propia identidad es también, como el nuestro sobre todo ello, básicamente interpretativo⁶. Diferents moments de la biografia ens aproximen a aquesta qüestió, és a dir, com Bonner, en el nostre cas, interpreta Llull però, també, en d'altres casos, com Bonner creu que Llull devia interpretar la seva època i les seves intencions dins la seva època. Posaré algun exemple: ens diu Bonner⁷, hom fàcilment pot imaginar les dificultats de comunicació que un homenet autodidacte, vingut d'una illa desconeguda del Mediterrani i amb propòsits intel·lectuals centrats en problemes de frontera amb l'Islam, podia tenir dins un ambient intel·lectual ja constituït en sistema gairebé tancat, amb els seus propis. D'altra banda, em sembla interessant un paràgraf del quart capítol del bloc primer⁸ en el qual Bonner cita un fragment de Llull on podem apreciar la consciència que, potser, Llull tenia sobre la seva pròpia vida. Diu així: "Jo era un home casat, amb fills, bastant ric, dissolut i mundà. Tot això ho vaig deixar lliurement, a fi de poder procurar l'honor de Déu i el bé públic, i exaltar la santa fe. Vaig aprendre l'àrab; diverses vegades vaig anar a predicar als sarraïns; per la causa de la fe he estat arrestat, empresonat i ferit. Durant quaranta-cinc anys he intentat moure l'Església i els prínceps cristians a actuar pel bé públic. Ara sóc vell i pobre, però continuo en el mateix propòsit, i en el mateix propòsit continuaré fins a la mort, si Déu vol". Aquesta reflexió sobre la seva pròpia vida venia donada a través de la seva obra Phantasticus, en la qual, a través d'un diàleg, Llull respon a un clergue que l'acusa d'idealista somiatruites, un phantasticus, un boig⁹. Podríem, doncs, amb aquests exemples seleccionats per Bonner intentar entendre, com es veia Llull i cóm creia que alguns el veien? O, potser, el que cal interpretar és cóm Llull justificava la seva vida i interpretava, així, els seus propòsits i objectius?

En relació al punt tres, "La biografia clàssica", penso que no hi ha massa a comentar. Ja hem vist com Bonner es cuida d'oferir interpretacions a posteriori i, d'altra banda, hem vist, també, com l'autor no deixa de contextualitzar la vida i obra de Llull al llarg de tota la biografia. El mateix puc dir del penúltim punt "La biografia individual com a representació dels fets col·lectius?". Llull era noble, però no es pot trobar en cap moment de la biografia una representativitat sobre una dimensió col·lectiva. M'atreviria a dir, dins de les meves limitacions com a estudiant, que Bonner s'aproparia a una història més culturalista que estructuralista, almenys, segons el que ens plasma en aquesta biografia. O, potser, és la peculiar vida de Llull el que fa que no es pugui encaixar en una historia estructuralista; però, suposo que, aquí, estic oferint la meva pròpia interpretació i enllaço, tal vegada, amb l'últim dels punts proposats pel comentari "Vides complexes". La vida complexe de Llull que a través de la biografia de Bonner ens apropa a la seva peculiaritat, però al mateix temps s'intenta, penso, contextualitzar amb l'espiritualitat que emanava de l'època. Recordem vid. supra. com es veia Llull a si mateix. No era el primer home que deixava les seves possessions a fi de portar una vida més acord amb la seva espiritualitat. Però sí aporta la novetat d'apropar-se a l'altre a través de l'idioma de l'infidel i poder, així, fer arribar "la veritable" fe, a partir del diàleg i un mètode de coneixement de Déu. La biografia ens permet apropar-nos a certs detalls que, d'altra banda, potser serien difícils de tractar i permet apropar-nos, també, a la incertesa de futur viscuda pels seus protagonistes. Aspecte que potser es pot tractar intentant establir un perfil psicològic. Tornaré a posar un exemple. Bonner cita de nou la Vida coetània, "per això, Ramón tement per la seva pell, com en altre temps l'apòstol Pere en la passió del Senyor, va oblidar el seu dessusdit propòsit pel qual havia decidit morir per Crist convertint els infidels al seu culte, i va romandre a Gènova, detingut per una mena de por paralitzant i al mateix temps abandonat a si mateix, car així ho prometia o ho disposava Déu potser perquè no presumís vanament de si"¹⁰. A posteriori, sabem que al cap d'un temps Llull va marxar a predicar a terres sarraïnes, però aquest passatge ens permet veure el present de Llull, la por, el temor i la interpretació providencial que ell mateix en fa, fruit d'un home del seu temps.

En general he de dir que el plantejament de la biografia m'ha semblat correcte, raonable i fruit d'un treball molt meditat. Recordem com aquest tom, tot i que adaptat, forma part d'un estudi molt més ampli sobre Llull. Espero fins aquí haver donat una resposta, sinó encertada, sí almenys meditada que respongui a les qüestions plantejades a partir de l'obra d'Isabel Burdiel.

1Bonner, Anthony, Ramon Llull, Barcelona: Editorial Empúries, 1991

2Burdiel, Isabel, "La dama de blanco. Notas sobre la biografía histórica", dins Burdiel, I. i Pérez Ledesma, M. Liberales, agitadores y conspiratodres, Barcelona: Ediciones B, 2000.

3Recordem que Llull va néixer a Mallorca el 1232 o principi del 1233.

4Bonner, op. cit. p.14.

5Bonner, op. cit. p. 15.

6Burdiel, op. cit. p. 26.

7Bonner, op. cit. p. 29.

8Bonner, op. cit. p. 64.

9Bonner, op. cit. p. 64.

10Bonner, op. cit. p. 34.

servido por Mònica sin comentarios compártelo

COMENTARI DELS TRES TEXTOS PROPOSATS EN L’ASSIGNATURA DE TENDÈNCIES HISTORIGRÀFIQUES II, EN RELACIÓ A LA PREGUNTA “CÓM PENSAR LA HISTÒRIA”

Certament, ens trobem davant de tres textos que ens proposen qüestions molt interessants en relació a un possible tema sobre “Cóm pensar la Història”¹; per aquest motiu, em sembla que són molt encertats com a introducció a l’assignatura i com a avaluació inicial a fi de començar a reflexionar sobre algunes de les dificultats que suposa l’estudi de la Història. Anem a veure, doncs, alguns dels pros i contres que poden despertar aquests tres fragments.

En primer lloc, el text de M. Salrach comença citant a E.H. Carr, el qual ens adverteix del perill de transformar-nos en jutges si intentem aproximar-nos als fets històrics. Penso que ens proposa una idea molt raonable, donat que el paper de l’historiador –tal i com segueix el text- ha de ser entendre els fets passats i no condemnar-los. Tot i així, no comparteixo la idea que les interpretacions sempre portin inherents judicis morals. Penso que les interpretacions poden respondre a una reflexió meditada a partir de la raó, al marge de les qüestions morals. Tot seguit, Salrach segueix explicant que cal marcar la distància amb el passat -aspecte que em sembla de sentit comú- i segueix explicant que un historiador no serà bo en la seva professió si no assumeix que una distància total amb el passat és impossible. Crec que ens serà molt fàcil entendre aquest aspecte –almenys per a mi- si extrapolem aquesta reflexió als terribles episodis del segle XX. En aquest sentit, dono la raó a Salrach, no sempre ens podrem mostrar insensibles al dolor humà, tot i parlar-ne en passat.

Però seguim amb el segon text d’E. Manzano. Aquest autor ens explica que pensar històricament equival a pensar en els homes i les dones del passat immersos en processos de canvi dels quals avui en som hereus. Aturem-nos en el primer punt. Penso que, pensar el passat dels homes i de les dones, conjutament, pot conduïr a un error, doncs en temps passats la realitat dels homes i de les dones no era la mateixa, com tampoc ho era la seva posició dins el món. Sobre aquest aspecte, la afirmació de Manzano al parlar sobre homes i dones, potser pretén, precisament, marcar aquesta diferència, tot i així, m’ha semblat necessari de remarcar. Dit això, passem a comentar el segon punt. Fixem-nos com Manzano ens parla que som fills d’un procés de canvi. En relació a aquest canvi, crec que Manzano té raó, però personalment aniria més enllà i parlaria, no únicament d’un procés de canvi, sinó també d’aquells possibles processos –o “no processos”- de permanència. Amb tot, el text acaba apuntant sobre la dificultat de no sentir-nos reflectits amb les accions dels nostres ancestres, ja que només així serem capaços de pensar històricament. Aquesta reflexió em sembla que és molt interessat i, certament, necessària si volem apropar-nos al passat amb objectivitat sense deixar-nos guiar per sentiments o –i pensant en una Història, encara, molt propera- per ressentiments.

En tercer i últim lloc, se’ns proposa un text d’E. Ucelay-Da Cal que gira en torn al problema de la “incertesa” de coneixement davant els fets passats. El paràgraf en sí ens parla sobre les dificultats amb les quals un historiador d’avui es trobarà al intentar aproximar-se a la realitat del passat. Sobre aquest fragment, penso que, el què ens tindria que interessar, més que si es pot, o no, aconseguir conèixer els veritables fets passats -ja que cadascú en tindrà la seva respectiva opinió- és el “cóm pot” l’historiador, avui, apropar-se i intentar entendre el passat.

Fins aquí, doncs, el comentari d’aquests tres fragments.

servido por Mònica sin comentarios compártelo